Astronautas, comida coreana y Ableton Live

TEXTO ALBERT LLORETA

Recordo, de petit petit, que a classe de plàstica ens posaven un rectangle de fang al davant i, amb la mateixa seriositat amb que se’ns ensenyava a llegir, la professora ens demanava que fessim, posa, un cavall. Recordo que, amb les meves limitades aptituds manuals (que ja indicaven que jo i l’artesania nanai) entrava en un mantra infantil de tocar coses, transformar-les i fer-ne altres coses que, un cop acabades, eren MEVES. Recordo també que a l’aixecar el cap i despertar del somni, veia els cavalls dels meus companys, que eren, a diferència del meu, cavalls de veritat, amb quatre potes (i no tres pals i mig), amb tronc (i no bola gran), amb cap (i no bola petita) i llavors m’agafava un pànic estrany, una mena de vergonya de la meva pròpia inutilitat. Volia amagar el meu cavall en una habitació fosca o tirar-lo al mar.

Recordo, d’adolescent, que al meu primer ordinador hi vaig descobrir la gravadora que venia de sèrie al Windows 95 (‘Sonido – Grabadora de sonidos’) i vaig dedicar tardes senceres a jugar gravant-me dient coses i pujant i baixant la velocitat de la meva veu. Més tard, baixant alguns programes d’edició de so una mica més complexos, vaig seguir jugant a fer sorollets, ritmes i notes amb el teclat QWERTY. Després van aparèixer programes com el Fruity Loops, el Reaper i, més tard i finalment, l’Ableton Live.

La meva sensació fent aquests sorollets i musiquetes a l’ordinador és la mateixa que quan feia els treballs artesanals amb les mans i la bata plenes de fang: m’ho passo molt bé, m’atrapo en una bombolla hipnòtica i m’agrada la sensació d’haver construit alguna cosa allà on no n’hi havia cap. Quan aixeco el cap, però, tot el pes de l’amateurisme i la vergonya apareix de nou. Exactament, d’on surt aquesta vergonya?

Diria que és la vergonya de fer coses creient i sabent que no només no ets el millor fent-les, sinó que molt probablement ets bastant mediocre i fins i tot ridícul. És una veueta dins del cervell que diu: “això que estas fent no és real, no és bo i no és necessari”. És aquella sensació idiota de començar a escriure un diari. Aquesta vergonya, de fet, és el que bloqueja molta gent en gran varietat de tasques creatives i, en realitat, no té cap vincle real amb les capacitats de qui la sent: quants cops algú que escriu molt bé no us ha posat aquesta excusa per no fer res de seriós? Quants cineastes i músics hem perdut per tenir-los convençuts que allò que fan és innecessari o no és prou bo?

La tecnologia ha fet que les eines creatives siguin extremadament més assequibles que fa uns anys. Un ordinador és una eina que et permet fer cinema, literatura, música o art sense inversions gegants. I, malgrat tot, el pànic creatiu segueix. Potser, fins i tot, aquesta facilitat d’accés alimenta encara més la sensació que el resultat no és suficentment bo, ja que el procés no ha sigut suficentment difícil i que ja hi ha molta gent dedicant-se a fer aquella mateixa cosa, probablement molt millor que tu.

Aquesta vergonya té un segon estadi que és el fantasma de compartir el que fas a les xarxes socials. Aquesta vergonya es basa en l’expectativa molt humana d’esperar sempre la lectura més terrible de les pròpies intencions. La veueta dins del cap et diu que la resta de la humanitat es pensarà que “busques atenció”, “ets un flipat egocèntric” o simplement que “això que fas és una merda”. Clar que sempre pot existir aquesta reacció, però el més probable és que la majoria de gent t’ignori o li sembli relativament bé que facis el que vulguis amb el teu temps lliure.

Tot i que jo sóc una mica exhibicionista de mena, aquestes sensacions les visc cada vegada que comparteixo alguna cosa que he fet: “merda, vols dir, ara?”. En realitat, el fet de seguir fent coses i compartir-les malgrat aquest pànic és una mena de teràpia autoimposada. Teràpia que diu: “Sí, vull dir, i et fots”.

No crec que serveixi de consell, però jo em dic a mi mateix: tu fes, comparteix i caga-la. Si no val la pena res del que fas, hauràs fet un soroll força assumible pel món. Si val la pena, n’aprendràs més i tindràs feedback de gent més bona que tu. I, a més, això no t’ho treu ningú: hauràs passat una estona divertida jugant amb el fang.

Així que mireu: he fet unes cançons!

1 comentario

Deja un comentario